Benvinguts

capversos Aplegaren les nimfes en primavera d’estiu, i enchisaren la meua ànima. Embriagat del polen que s’amagava entre els seus amorosos dits, correguí entre els abres del bosc. Les hamadríades me contemplaven, sens entendre per qué aquella reacció. Hasda que caiguí en un llac i, en les seues profunditats, me parlaren les nereides. “¿Qué és lo que me passa?”, preguntí mentres me somrien. “Has vist la nostra boniquea, ara hauràs de ser poeta”, sentenciaren la meua condena. Des d’eixe moment soc esclau de la boniquea del món, soc escrivà de plaers i dolors. Soc lo que veeu ací.